salut | alimentació | psicologia i educació | embaràs i part | primera infància | adolescència | pares i mares | lleure
inici | butlletí | articles | fòrum | taulell d'anuncis | sobre nosaltres | publicitat | contacte
inici > psicologia i educació > Article 83/3

Les rebequeries: algunes pistes
Escrit per Miquel Àngel Alabart el 16-07-2007 / Actualitzat el 10-10-2009 / Lectures 1023


Envieu-lo a un amic / Imprimir

  + Ampliar-la


Coneguem la natura de les rebequeries del infants i algunes maneres de tractar-les.

Imatge: Shutterstock

Una criatura, cap a l'any i mig de vida, quan comença a formar-se una certa idea de si mateix, posa a prova els límits del seu jo (format bàsicament per desitjos) i la resta del món. Això, lògicament, xoca sovint amb aquesta resta del món, que es composa de mares, pares, germans, altres nens i nenes, sorra del parc, gronxadors, xuxes i altres objectes de desig. "Jo vull això que depèn de tu però tu no m'ho dones": així, la intrèpida criatura descobreix la frustració. La combinació de frustració, hormones, nervis, entorn i altres factors fa que, en determinats moments, aquesta frustració esclati en forma de rebequeria.

 

Podem descriure breument aquest terme com una explosió nerviosa amb abundosos sotracs i altres moviments més o menys violents, crits i, en determinat nivell i segons el caràcter, cops cap a algú, insults i potser llançament més o menys afortunat d'objectes. Tot això és especialment freqüent entre els 18 mesos i els 4 anys, si fa no fa, i sol donar-se quan el petit ha fet una demanda que els seus adults de referència no volen o no poden satisfer.

 

Aquestes reaccions airades davant la frustració són el més normal del món, i de fet podem veure persones de 30 anys fent coses semblants. La diferència està en la freqüència i, en principi, en el contingut de la rebequeria (se suposa que la major part de gent adulta sap controlar el que fa quan està enfadada...). Per dir-ho tècnicament, la rebequeria és una conducta pròpia dels nens petits i que es dóna com a reacció a un estat emocional de ràbia o frustració.

 

 

L'estrès no hi ajuda

 

Però, què fa que aquests sentiments afectin tant, en un moment donat, les criatures?

En bona part, depèn de si les necessitats bàsiques estan cobertes o no. No és el mateix frustrar una necessitat real que frustrar un desig impossible o no recomanable de satisfer. També és fàcil que la demanda expressada ("jo volia la jaqueta groga!") sigui la forma que agafa una altra demanda ("necessito sortir a prendre l'aire!"). Si intentem estar connectats amb les nostres criatures, podrem comprendre més fàcilment, davant una rebequeria, què li deu estar passant, i què necessita realment. En tot cas, tenir les necessitats satisfetes ajuda a prevenir les rebequeries, senzillament perquè la nena o el nen estaran menys estressats.

 

Tot i mirar de reduir factors d'estrès en les nostres vides, les rebequeries no desapareixeran només per això: també tenen la funció de descarregar la tensió que provoca la frustració davant situacions quotidianes insatisfactòries. Hi ha tot un aprenentatge a fer sobre com la realitat no sempre es correspon amb els nostres desitjos, i cal passar per aquesta fase per poder créixer. El que podem fer és acompanyar els nostres fills en aquest camí.

 

Algunes pistes davant una rebequeria:

Abans que res, plantegem-nos si la seva demanda és completament irrealitzable (de vegades, estalviar-se un conflicte val la pena). Si és segur que no podem cedir, hi ha algunes coses per provar:

 

•· Intentar mantenir la calma: és molt millor per als dos.

•· Intentar observar la criatura posant-te a la seva alçada sense dir-li res i esperant amb paciència que li passi.

•· Evitar el mal físic que es pugui fer o pugui fer a altres, si pot ser important.

•· Quan es comenci a calmar, dir-li fluixet paraules que li facin adonar que l'entens ("estàs molt enfadat/da, oi?", "volies tal cosa...").

•· Quan es deixi, fer-li una abraçada: la necessiteu tots dos.

•· Proposar-li alguna alternativa: després de la catarsi, necessita aferrar-se a algun èxit!

•· Si no pots fer res de l'anterior, dir-te: "no passa res, no seré la primera mare o pare que perd els estreps davant una rebequeria ". I provar sort la propera vegada!

•· Recordar que l'estrès fa més freqüents i més surrealistes les rebequeries. Mira de reduir-lo i, si viviu en un balneari... bé, en educació no hi ha regles exactes!

•· Si les rebequeries són molt freqüents, cal triar en quines coses serem flexibles i en quines no tant: ser del tot inflexibles pot portar-nos a una relació molt conflictiva. Si tot i així, són massa habituals i intenses per l'edat del nen, val la pena consultar un professional.

 

 

Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i editor de la revista Viure en família.


 

Podeu llegir la versió íntegra d’aquest article al núm. 18 de la revista Viure en família (març – abril – maig 2006).

 


Articles Relacionats:
Rebequeries: com acompanyar-les [ psicologia i educació ]
Els malsons: Hi ha un monstre sota el meu llit! [ psicologia i educació ]
Què ens diu la febre? [ salut ]
Un esport per a cada edat i nen [ salut ]
Els nostres peus, aliats meravellosos [ salut ]
Educar en un bon ús de la televisió [ psicologia i educació ]
Acabar com a parella, continuar com a pares [ pares i mares ]
El regal d’uns pares feliços [ psicologia i educació ]
La Supernanny: un miracle? [ psicologia i educació ]
Les rebequeries: algunes pistes [ psicologia i educació ]
Rebequeries: com acompanyar-les [ psicologia i educació ]

RETROCEDIR

Últimes revistes

Nº 32 (Septembre - Novembre)
Nº 31 (Juny - Agost)
Nº 30 (Març - Maig)
Nº 29 (Desembre - Febrer)
Nº 28 ( Octubre - Desembre)
Nº 27 (Juny - Agost)
  Inscripció al butlletí
Accepto els termes i condicions

 

   
[ 173580 Impresiones | 118601 Visitas Únicas ] Tiempo de ejecución: 0.6894540787 segundos // Diseño y mantenimiento: justdoweb.com