L'estrès i les rebequeries

L'estrès infantil és un dels factors principals associats a la freqüència i intensitat de les rebequeries, que precisament són descàrregues d'energia i toxines acumulades. Entenem per estrès tot allò que obliga la criatura a fer un sobreesforç per adaptar-se a situacions que no corresponen amb les seves necessitats.

Són estressants les presses, els horaris llargs i densos d'escoles i pares, l'abús de desplaçaments o la falta de temps per al joc lliure, però també coses menys evidents com l'excés de televisió, els espais poc adequats, els problemes familiars, el canvi freqüent de persones de referència, o l'absència dels pares. Si la nostra filla o fill està estressat, benvinguda la rebequeria! Pot ser la millor manera de desintoxicar-se de tanta tensió!

Acompanyar la criatura

Que la rebequeria sigui normal no vol dir que a nosaltres no ens costi acceptar-la. Els pares també anem força estressats, i a més tenim tendència a pensar que les criatures raonen com nosaltres, però no és així. Quan un nen de 3 anys està cridant i protestant perquè no li hem comprat aquella llaminadura tant desitjable (o pitjor encara, perquè no ens sembla adequat que es vulgui endur 10 paquets de galetes del súper, o que es vulgui quedar dins el metro quan ja hem de baixar...), no espera un argument, ni tampoc vol calmar-se: això és el que volem nosaltres! Però com que no es calma, ni amb els arguments ni amb res, el més probable és que fem de tot, des d'amenaçar a cedir, perquè aturi el "numeret" (que acostuma a ser enmig del carrer, de l'autobús, d'una botiga), mentre ens tensem encara més i no ajudem gaire a que ell o ella es tranquil·litzi. El resultat és que el nen comprova, astorat, que la seva rebequeria -en principi espontània i gairebé només una reacció física- pot tenir algun efecte, sigui en provocar atenció i emoció en l'adult, sigui en aconseguir el que es demanava. Moltes criatures aprenen en aquesta edat que, en un moment donat, una bona rebequeria pot tenir efectes interessants.

Però val la pena veure què li passa a la criatura. El nen o nena fa demandes, de vegades no realitzables tot i que ell no ho entengui, i altres vegades sabent que no ho són (com aquella nena que volia quedar-se a dormir al carrer). Depenent del seu estat, de l'acumulació de frustracions i estrès i de les necessitats del moment (son, gana, atenció...i fins i tot necessitat de plorar i cridar), és possible que esclati en una sorollosa rebequeria. Què necessita? Abans que res, necessita sentir que aquella barreja explosiva d'emocions és vàlida, que no ho censurem i que l'acompanyem.

Amb acompanyar la criatura ens referim a mostrar-li que l'estimem, que estem allà, respectant el seu procés, sense intervenir-hi però sense abandonar-la. Això és possible quedant-se al seu costat, observant amb calma el seu comportament, potser descrivint-lo ("estàs cridant molt, sembla que tens ganes de pegar-me..."). També podem provar de posar nom als seus sentiments, descrivint el que ha passat ("volies el caramel i la mare no te l'ha comprat, oi? I t'has enfadat molt") o fins i tot mirant més enllà ("deus estar molt cansada" o bé "em sembla que tens ganes que estigui per tu"). En el primer moment segurament no vol contacte físic, però estiguem pendents per quan aquest sigui possible, ja que una abraçada li farà saber que seguim estimant-lo, i a més, servirà de contenció.

Mantenir la calma

Bona part de les rebequeries tenen lloc en el pitjor moment. Per què? Doncs segurament perquè també és el pitjor moment per a la criatura. Si tu vas estressat, el teu fill també, i la rebequeria té molts punts per aparèixer. Potser el nostre estrès fa que estiguem desatenent les seves necessitats, i tard o d'hora en les farà saber. Això pot explicar també per què ens costa afrontar una rebequeria: perquè és just el que menys estem disposats a fer en aquell precís moment!

També hi ha una altra raó per no suportar les rebequeries: la pressió social. Una criatura fent una rebequeria enmig del metro crida l'atenció. No tots estem disposats a suportar cent mirades que, als nostres ulls, poden estar dient "quina mare amb més poca autoritat", "segur que té gana i aquest pare no se n'adona" o "que el faci callar com sigui!". En realitat, ens enfrontem a la contradicció entre els nostres instints i el que ens han inculcat des de petits sobre el plor, la bona educació, les emocions, l'autoritat... Cal entendre, però, que davant la seva sobredosi d'adrenalina i altres hormones, el que la criatura espera trobar és seguretat, contenció i amor incondicional. Si no hem acostumat els nens a reaccions extremes, la rebequeria és tant espontània com la gana: d'entrada no intenta manipular, senzillament s'expressa. Davant la tria entre la pressió dels espectadors adults de la rebequeria que "exigeixen" una resposta o la nostra criatura, que en necessita una altra, amb qui ens quedem?

Entendre tot això ens pot ajudar a estar més sencers davant les rebequeries dels nostres fills, acompanyar-les i, més tard, mostrar-los una altra manera de canalitzar les emocions. Com ara que la nostra filla pugui dir-nos "estic molt enfadada amb tu!" en lloc de donar-nos un cop, o senzillament posar nom a la veritable necessitat del moment: "em sembla que tens molta son", i també explicar-los, si és possible, com davant una frustració pot haver-hi elements "d'esperança": "ara no comprem els llamins perquè ja has menjat un caramel abans, però recorda't que per sopar farem macedònia". És clar que no és la xuxe que ell volia, però és que així és la vida: sovint no és com esperàvem, però pot ser igualment sorprenent i al final potser riem i tot.

Cosa que, si recordem de tant en tant nosaltres mateixos i transmetem per tant als nostres fills "per contagi", no deixa de ser una sana lliçó de vida...que s'acaba aprenent després de moltes rebequeries.

_{^{Miquel Àngel Alabart és psicopedagog i editor de la revista Viure en família.}}

Podeu llegir la versió íntegra d’aquest article al núm. 18 de la revista Viure en família (març – abril – maig 2006).